El pi de Formentor
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que
atupen la ribera,
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la
fontanella ses ombres a besar;
mes Déu
ungí d'aroma sa
testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'
aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del
llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa
rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i
aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura,
mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'
oratge
per glòria i per delit.
Oh sí: que quan
a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu
penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
Els arbres ploren l’estiu